La paradoxa del Silenci


Tots podem ser, o som, caminants no identificats (ocni) en un camí incert. La resta d’adjectius per al nostre camí ens l’anem fabricant nosaltres mateixos, amb més o menys fortuna, a vegades sols, a vegades acompanyats. En tot cas, com diu Kavafis, “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, / has de pregar que el camí sigui llarg, / ple d'aventures, ple de coneixences.”

En el camí de coneixences, enraonar sobre el Silenci sembla una paradoxa, però les seves múltiples facetes ens demostren que té tot el sentit. La poesia, les arts visuals i les plàstiques, la música, la filosofia, la natura i l'espiritualitat ens hi ajudaran. Us convido, doncs, a endinsar-vos-hi. 




Pitàgores

Pitàgores

NOTES SILENCIOSES

A l’Antiguitat, el benefici del silenci va ser comprès i practicat per Pitàgores, que deia que el silenci és una obra més fecunda que els jocs malabars de tantes i tantes energies gastades en discursos, que són un mar de paraules i un desert d’idees.

En els temps moderns, però, el canvi ha estat radical. Així, per a Hegel, el silenci és una deficiència que cal ser vençuda, visió que sembla haver estat compartida per molts pensadors dels segles XIX i XX, que consideren el silenci com una cosa irracional que s’ha de superar per la racionalitat pròpia de la parla.

Si s'accepta l'expressió de Heidegger que "l'home és home en tant que parla", cal estar, però, disposat a no aturar-se en aquesta etapa de la reflexió, i cal avançar en la recerca d'un principi encara més fonamental: el llenguatge està sostingut pel silenci.

Per tant, cal reduir el silenci al silenci per ser capaços de comprender com és en si i de quina manera es relaciona el subjecte amb ell. El silenci constitueix a més per a l'home la condició per expressar la seva pròpia llibertat i per experimentar com a persona lliure. En efecte, el silenci suscita en el subjecte reaccions antitètiques: no sap el perquè del silenci ni tampoc què hi haurà després del silenci. Situació dramàtica, ja que podria realitzar-se o aniquilar- se a si mateix. Només la seva llibertat li permet al silenci fer moviment cap a la paraula o estaticitat tancada en si mateixa. Si és veritat que el silenci realitza l'home en la paraula, també és veritat que se li pot aniquilar si roman sempre i només amb ell.

Extret de "La poètica del silenci i els poetes catalans del segle XX", Joan-Ignasi Elias. Publicia, 2016. ©