La paradoxa del Silenci


Tots podem ser, o som, caminants no identificats (ocni) en un camí incert. La resta d’adjectius per al nostre camí ens l’anem fabricant nosaltres mateixos, amb més o menys fortuna, a vegades sols, a vegades acompanyats. En tot cas, com diu Kavafis, “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, / has de pregar que el camí sigui llarg, / ple d'aventures, ple de coneixences.”

En el camí de coneixences, enraonar sobre el Silenci sembla una paradoxa, però les seves múltiples facetes ens demostren que té tot el sentit. La poesia, les arts visuals i les plàstiques, la música, la filosofia, la natura i l'espiritualitat ens hi ajudaran. Us convido, doncs, a endinsar-vos-hi. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La Nit

La Nit

NOTES SILENCIOSES

Poesia i silenci

Filòsofs i poetes parlen d’aquesta qüestió amb una sintonia concordant. En efecte, si partim dels pensaments de Hegel que “la poesia va començar quan l’home va intentar expressar-se a si mateix” i que “el vertader objecte de la poesia són els interessos de l‘esperit”, ens trobem amb els postulats poètics de Mallarmé, que concep la poesia com l'única possibilitat d'identificació del llenguatge amb l'absolut, de ser l'absolut, és a dir, com a designador d’una realitat que ho engloba tot i alhora ho transcendeix, i que es defineix per negació, per l'absència de límits, de contingència i de concreció. És, doncs, una idea abstracta que no es pot assolir amb el coneixement humà, per definició limitat.

Així, en els límits de la poesia amb la filosofia, doncs, María Zambrano diu que “(...) per a aquest selecte i minoritari grup [poetes i filòsofs], el silenci és la referència directa amb el món; el món i les coses es troben enfront de l'home i llavors no cal anomenar-les, se'ls contempla i se'ls coneix.”

La filosofia s'aproximava, en efecte, a la veritat mitjançant la raó, mentre que la poesia s'aproximava a la veritat mitjançant la imaginació. La veritat ‒o almenys una forma d'entendre-la‒ era l'objectiu de les dues. “El alma se buscaba a sí misma en la poesía, en la expresión poética”, escriu Zambrano. I afegeix: “La verdad de lo que pasa en el secreto, seno del tiempo, es el silencio de las vidas, y que no puede decirse. ‘Hay cosas que no pueden decirse’, y es cierto. Pero esto que no puede decirse, es lo que se tiene que escribir.”

Pierre Reverdy, al seu torn, diferenciava el poètic, el xoc poètic, amb el xoc d'idees. D'alguna manera, encara que subliminal, venia a establir una molt primitiva diferència entre la poesia i la filosofia. El poètic era una revelació interior, mentre que les idees eren elements exteriors que aportaven des de fora una cosa que ignoràvem. Zambrano anava més enllà: “(...) Porque solamente siendo a la vez pensamiento, imagen, ritmo y silencio parece que puede recuperar la palabra su inocencia perdida, y ser entonces pura acción, palabra creadora.” En conseqüència, “Eterno silencio. Silencio pensado. Este fue el gran y absorbente drama de los filósofos-poetas.”

Extret de "La poètica del silenci i els poetes catalans del segle XX", Joan-Ignasi Elias. Publicia, 2016. ©