SILENCIS ESCRITS






















Pablo Neruda – Veinte poemas de amor y una canción desesperada, XV













Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.

Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.

Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.








Joan Brossa – Poemes de seny i cabell














Molt diré

callant en aquest poema.


Que el silenci s’emporti la paraula


a la profunditat.







Carles Duarte – El Silenci













“Tot passa en el silenci”
Plotí, Ennèades, III.8.5

Al principi només era el silenci.
Déu no havia nascut.

Déu nasqué del silenci
per crear-hi una vida incessant,
un batec sense fi.

En sorgí l’univers
i era blau.

Existí la matèria,
la Terra esdevenia.

I hi hagué l’horitzó
i un Sol roig hi desava la llum
mentre els ulls aprenien el somni
i la nit caminava entre els cossos.

Més enllà de la por,
de la veu,
al cor del món,

només viu el silenci.


***
















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Escoltar

Escoltar

NOTES SILENCIOSES

Quan s’està amb altres persones, cal estar parlant: el silenci es viu com a carregat d’amenaces o, almenys, de tensió i, en el millors dels casos, el silenci constitueix una descortesia. Llevat en situacions d’anonimat freqüents (transports públics, espectacles, etc.), quan ningú no té per què parlar amb el veí, en qualssevol altres situacions, es considera necessari intercanviar algunes paraules, encara que siguin de tràmit o estereotipades. Fins i tot, hi ha una por al silenci (sigefòbia), viscut molts cops com a absència d’alguna cosa.

Segurament el silenci ens espanta perquè ens duu a una acció que ha deixat de ser usual: l’"escolta". I aquest petitíssim acte ens ensenya un dels gestos que admetem amb més dificultat: permetre al nostre ‘jo’ diluir-se. L’escolta ens descobreix que dins de qualsevol saber hi habita el seu contrari, que conèixer és aventurar-se en el territori ignot, desconegut, ni tan sols imaginat. La saviesa és també un intent de traduir el silenci que posseeix la veu d’allò que ens envolta.

En aquest sentit, només a vegades el silenci no pesa, ni es pensa. Aleshores desapareixen els cinc sentits i el murmuri de l’ocult, d’allò inadvertit, mostra la seva veu i ens envolta. Complex, il·limitat, misteriós. D’aquesta escolta, del seu descobriment, sorgeix un so que s’articula des de la curiositat, ple de sentit, que retorna veu i matisos al silenci del que neix i al qual torna: la paraula que volgués tancar el final d’aquest silenci per dotar-lo de curiositat, de passió, d’inici, del desig d’un idioma que faci del seu abisme un lloc càlid, l’expressió del misteri quan assolim intuir-lo.

Extret de "La poètica del silenci i els poetes catalans del segle XX", Joan-Ignasi Elias. Publicia, 2016. ©