SILENCIS PICTÒRICS


El Silenci també queda plasmat en l'art visual​ mitjançant la metàfora del títol i de l'evocació a través de les línies, els colors, els buits, el blanc...

Com en aquest Sons dels silenci, d'Isabel Pons Tello.









I dels silencis que mostrem a continuació...








Rafael de la Rica
Delicat (de l'exposició "Silenci")











Tomeu Coll
Jugant en silenci









Jean-Claude Adjemian
Là où demeure le silence
(inspirat en un poema del mateix títol de Béatrice Libert)











Edward Hopper 
Sèrie "El pintor del silenci" (1-4)

1




2






3








4












Imma Merino - Clam del silenci







Cèlia Izquierdo - El silenci de les respostes









Isabel Pons Tello - Temps de silenci











Claude-Marie Dubufe - La Discrétion











Alicia Iglesias - Silenci










René Magritte - La veu del silenci










Paul Gauguin - Te Faaturum 
(La malenconia, La Malhumorada o El silenci) 











Pau Elias - Arbres del Silenci

































                        







     Helene Wierzbicki - Shadows and Silence 









Magda Roig - Silenci



















                                 





 Marta Ballvè - Silenci (Paret blava)









Paulí Josa Fenés - Silenci


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Escoltar

Escoltar

NOTES SILENCIOSES

Quan s’està amb altres persones, cal estar parlant: el silenci es viu com a carregat d’amenaces o, almenys, de tensió i, en el millors dels casos, el silenci constitueix una descortesia. Llevat en situacions d’anonimat freqüents (transports públics, espectacles, etc.), quan ningú no té per què parlar amb el veí, en qualssevol altres situacions, es considera necessari intercanviar algunes paraules, encara que siguin de tràmit o estereotipades. Fins i tot, hi ha una por al silenci (sigefòbia), viscut molts cops com a absència d’alguna cosa.

Segurament el silenci ens espanta perquè ens duu a una acció que ha deixat de ser usual: l’"escolta". I aquest petitíssim acte ens ensenya un dels gestos que admetem amb més dificultat: permetre al nostre ‘jo’ diluir-se. L’escolta ens descobreix que dins de qualsevol saber hi habita el seu contrari, que conèixer és aventurar-se en el territori ignot, desconegut, ni tan sols imaginat. La saviesa és també un intent de traduir el silenci que posseeix la veu d’allò que ens envolta.

En aquest sentit, només a vegades el silenci no pesa, ni es pensa. Aleshores desapareixen els cinc sentits i el murmuri de l’ocult, d’allò inadvertit, mostra la seva veu i ens envolta. Complex, il·limitat, misteriós. D’aquesta escolta, del seu descobriment, sorgeix un so que s’articula des de la curiositat, ple de sentit, que retorna veu i matisos al silenci del que neix i al qual torna: la paraula que volgués tancar el final d’aquest silenci per dotar-lo de curiositat, de passió, d’inici, del desig d’un idioma que faci del seu abisme un lloc càlid, l’expressió del misteri quan assolim intuir-lo.

Extret de "La poètica del silenci i els poetes catalans del segle XX", Joan-Ignasi Elias. Publicia, 2016. ©