SILENCIS PICTÒRICS


El Silenci també queda plasmat en l'art visual​ mitjançant la metàfora del títol i de l'evocació a través de les línies, els colors, els buits, el blanc...

Com en aquest Sons dels silenci, d'Isabel Pons Tello.









I dels silencis que mostrem a continuació...








Rafael de la Rica
Delicat (de l'exposició "Silenci")











Tomeu Coll
Jugant en silenci









Jean-Claude Adjemian
Là où demeure le silence
(inspirat en un poema del mateix títol de Béatrice Libert)











Edward Hopper 
Sèrie "El pintor del silenci" (1-4)

1




2






3








4












Imma Merino - Clam del silenci







Cèlia Izquierdo - El silenci de les respostes









Isabel Pons Tello - Temps de silenci











Claude-Marie Dubufe - La Discrétion











Alicia Iglesias - Silenci










René Magritte - La veu del silenci










Paul Gauguin - Te Faaturum 
(La malenconia, La Malhumorada o El silenci) 











Pau Elias - Arbres del Silenci

































                        







     Helene Wierzbicki - Shadows and Silence 









Magda Roig - Silenci



















                                 





 Marta Ballvè - Silenci (Paret blava)









Paulí Josa Fenés - Silenci


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La Nit

La Nit

NOTES SILENCIOSES

Poesia i silenci

Filòsofs i poetes parlen d’aquesta qüestió amb una sintonia concordant. En efecte, si partim dels pensaments de Hegel que “la poesia va començar quan l’home va intentar expressar-se a si mateix” i que “el vertader objecte de la poesia són els interessos de l‘esperit”, ens trobem amb els postulats poètics de Mallarmé, que concep la poesia com l'única possibilitat d'identificació del llenguatge amb l'absolut, de ser l'absolut, és a dir, com a designador d’una realitat que ho engloba tot i alhora ho transcendeix, i que es defineix per negació, per l'absència de límits, de contingència i de concreció. És, doncs, una idea abstracta que no es pot assolir amb el coneixement humà, per definició limitat.

Així, en els límits de la poesia amb la filosofia, doncs, María Zambrano diu que “(...) per a aquest selecte i minoritari grup [poetes i filòsofs], el silenci és la referència directa amb el món; el món i les coses es troben enfront de l'home i llavors no cal anomenar-les, se'ls contempla i se'ls coneix.”

La filosofia s'aproximava, en efecte, a la veritat mitjançant la raó, mentre que la poesia s'aproximava a la veritat mitjançant la imaginació. La veritat ‒o almenys una forma d'entendre-la‒ era l'objectiu de les dues. “El alma se buscaba a sí misma en la poesía, en la expresión poética”, escriu Zambrano. I afegeix: “La verdad de lo que pasa en el secreto, seno del tiempo, es el silencio de las vidas, y que no puede decirse. ‘Hay cosas que no pueden decirse’, y es cierto. Pero esto que no puede decirse, es lo que se tiene que escribir.”

Pierre Reverdy, al seu torn, diferenciava el poètic, el xoc poètic, amb el xoc d'idees. D'alguna manera, encara que subliminal, venia a establir una molt primitiva diferència entre la poesia i la filosofia. El poètic era una revelació interior, mentre que les idees eren elements exteriors que aportaven des de fora una cosa que ignoràvem. Zambrano anava més enllà: “(...) Porque solamente siendo a la vez pensamiento, imagen, ritmo y silencio parece que puede recuperar la palabra su inocencia perdida, y ser entonces pura acción, palabra creadora.” En conseqüència, “Eterno silencio. Silencio pensado. Este fue el gran y absorbente drama de los filósofos-poetas.”

Extret de "La poètica del silenci i els poetes catalans del segle XX", Joan-Ignasi Elias. Publicia, 2016. ©