divendres, de juny 3

La paradoxa del Silenci


Tots podem ser, o som, caminants no identificats (ocni) en un camí incert. La resta d’adjectius per al nostre camí ens l’anem fabricant nosaltres mateixos, amb més o menys fortuna, a vegades sols, a vegades acompanyats. En tot cas, com diu Kavafis, “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, / has de pregar que el camí sigui llarg, / ple d'aventures, ple de coneixences.”

En el camí de coneixences, enraonar sobre el Silenci sembla una paradoxa, però les seves múltiples facetes ens demostren que té tot el sentit. La poesia, les arts visuals i les plàstiques, la música, la filosofia, la natura i l'espiritualitat ens hi ajudaran. Us convido, doncs, a endinsar-vos-hi. 




HI TROBAREU

HI TROBAREU

LES EXPRESSIONS DEL SILENCI

Els silencis en les expressions artístiques, espirituals i naturals.

NOTES SILENCIOSES

NOTES SILENCIOSES
Ciceró

Silenci i verbositat

El silenci, com la parla, s’aprèn i, malgrat que el fet del silenci sigui universal, no ho és el seu significat ni la seva interpretació específica en cada acte en particular, que depèn sempre del context singular, propi del moment i de l’entorn cultural. Així, en una comunitat estranya no només hem de respectar la gramaticalitat de les expressions lingüístiques, sinó també conèixer i tenir en consideració les situacions en què podem i/o podem parlar i callar.

En aquest sentit, si aprenem de manera més o menys espontània l’ús del silenci en la cultura en què naixem, fer-ho en una segona llengua és encara més difícil que el correcte ús i l’assimilació de les regles gramaticals. Per exemple, en la cultura oriental, especialment la japonesa, la discreció, la preservació de la intimitat, l’ocultació de sentiments, la preponderància d’una societat sobre l’individu, són valors assignats al silenci. Això s’aprecia especialment en les manifestacions culturals com la música tradicional, la pintura, el cinema, on s’adverteixen sense angúnia uns llargs i expressius silencis. De tota manera, cal no oblidar que, per exemple, en els països nòrdics europeus hi ha també una gran tolerància conversacional al silenci, força semblant a la nipona; d’aquí, potser que s’associï aquesta característica amb un caràcter més taciturn que la resta d’europeus. Malgrat això, sembla que el silenci asiàtic és més actiu, necessari per crear un ambient apropiat per al coneixement i la relació amb l’altre; en canvi, el silenci nòrdic tendeix més a la passivitat, a la soledat i a la creació de distàncies interpersonals.

Partim, però, del fet que actualment la nostra societat es caracteritza per admetre malament el silenci. Aquest tret és una nota comuna a tota la cultura occidental, però particularment sobresortint als països mediterranis, caracteritzats en general per la verbositat. Hi ha hagut, i encara existeix, en altres cultures, en altres societats, unes possibilitats més grans de comunicació a través del silenci o, senzillament, en el silenci. Fins i tot en l’espai geogràfic d’Occident, la cultura rural deixa al silenci més espai que no pas la cultura urbana, més ‘lletrada’ i discursiva. En altres societats, per exemple, una visita d’amistat o de respecte pot i, a vegades, ha de contenir llargs intervals de silenci. En la nostra vida moderna i sobretot urbana és a penes concebible. La societat moderna està sotmesa a un excés i a una sobrecàrrega informativa que no només no permet cap espai de silenci, sinó que genera, a manera d’addicció, un rebuig i una pràcticament nul·la tolerància al silenci en la població. A ritmes de vida més accelerats, la tolerància al silenci és menor i el rebuig a aquest es fa més evident.

De tota manera, com deia Elias Canetti, cada idioma té el seu propi silenci.


Actualització
23.05.2019

Arxiu del blog